Font: https://www.diarijornada.coop/cultura/20180820/pluja-veri-rif#.W36zgs3YJsM.twitter
Pluja de verí sobre
el Rif
- ABEL
CALDERA
- | 20 d'ag,
2018 - 22:16
Sèrie Impunitat I
El 80% dels
adults i el 50% dels nens que ingressen a l’Hospital Oncològic de Rabat per
càncer són originaris de la mateixa zona del Rif que l’exèrcit espanyol va
bombardejar amb armament químic ara fa més de 90 anys, segons diverses entitats
amazics. La impossibilitat de contrastar aquestes dades i de fer un balanç
sobre els efectes de les 470 tones de gas mostassa i altres productes tòxics
llançats per l’aviació espanyola sobre el Rif cal cercar-la en el silenci i
l'opacitat que imposen els estats marroquí i espanyol sobre aquesta qüestió.
La
colonització del Rif va provocar diverses guerres molt poc glorioses per a
l’exèrcit espanyol, que van fer més profunda la ferida a l’orgull propi oberta
amb la derrota de Cuba. El moviment anticolonial rifeny sorgit el 1920 va ser
pioner. La guerra de guerrilles desplegada pels seguidors d’Abd el-Krim va
servir d’inspiració a totes les lluites anticolonials posteriors. Així mateix,
la República del Rif, proclamada el 1921, assenyalava el camí que després
recorrerien diversos països al Magreb i al Llevant.
El 22 de
juliol del 1921 l’exèrcit espanyol patia un dels revessos més vergonyosos de la
seva història. A Annual, gairebé tot l’exèrcit colonial va ser aniquilat pels
rebels rifenys, fet que va deixar al descobert la incompetència dels
comandaments i l’eficàcia i la fortalesa de la rebel·lió.
“
Després del
desastre d’Annual es va donar via lliure als plans de guerra química
Després
d’Annual, i veient que seria impossible controlar el territori mitjançant la
guerra terrestre, es va donar via lliure als plans de guerra química, que
horroritzava l’opinió pública europea després de veure’n els efectes a la
Primera Guerra Mundial. Però una cosa eren els soldats occidentals i l’altra
els indígenes de les colònies. Churchill va dir: «Estic completament a favor de
fer servir gasos verinosos contra tribus no civilitzades». De fet, l’imperi
britànic va ser pioner en l’ús d’armament químic a les guerres colonials,
contra rebel·lions al Pakistan el 1919 o a l’Iraq el 1920.
Dámaso
Berenguer, ministre de Defensa, explicava: «Sempre he estat refractari a usar
gasos asfixiants contra aquests indígenes, però després del que han fet i de la
seva traïdora i fal·laç conducta, he d’usar-los amb veritable fruïció».
Dit i fet.
Menys d’un mes després del desastre d’Annual, el govern espanyol va contactar
amb Hugo Stoltzenberg, que havia estat el director del servei de guerra química
d’Alemanya. En una reunió secreta amb Antonio Maura i Francesc Cambó, es va
encarregar a Stoltzenberg que dirigís la construcció d’un complex de fabricació
d’armament químic a La Marañosa, catorze quilòmetres al sud-est de Madrid.
D’aquest centre, i d’altres instal·lacions perifèriques —com les plantes
auxiliars de Flix, el Puig, Dénia i sa Pobla— sortirà el gruix del verí que
caurà sobre el Rif.
La guerra
química al Marroc, després d’algunes proves amb artilleria, es va dur a terme
amb bombardejos aeris, que van començar a finals del 1923. L’objectiu era
destruir la base de suport de les guerrilles rifenyes, o sigui, pobles,
sembrats, bestiar i persones. L’historiador Sebastian Balfour explica: «Em van
explicar que a les àrees contaminades pel gas mostassa els animals morien
ràpidament, que la vegetació no tornava a créixer durant mesos i que l’aigua
arrencava la primera capa de pell [a les persones]». La preeminència de gas
mostassa per sobre d’altres agents químics era deguda al fet que aquest gas
contaminava les aigües durant setmanes, amb la qual cosa s'allargava l’efecte
mortífer de l’atac. L’ús deliberadament criminal contra població civil va ser
corroborat per l’agregat militar nord-americà de Larache, que en un informe
narrava que «el costum dels aviadors espanyols era llançar bombes de gas als
pobles on hi havia mercat, ja fos el dia abans o durant les hores de bullici
comercial».
“
El costum
dels aviadors espanyols era llançar bombes de gas als pobles on hi havia
mercat, ja fos el dia abans o durant les hores de bullici comercial
Als bombardejos químics s’hi va sumar una acció militar franco-espanyola a gran escala. Uns 13.000 soldats van desembarcar a Alhucemas amb suport aeri i naval francès, des d’on van poder establir una base per atacar directament les forces del Rif. Això es va combinar amb l’acció militar francesa des del sud de milers de soldats dirigits per Philippe Pétain. Abd el-Krim es va rendir a les forces franceses, que el van desterrar a l’illa de la Reunió. La República del Rif va ser derrotada al llarg del 1926, tot i que alguns grups guerrillers encara van continuar combatent un any més.
Aquesta
derrota no va suposar la fi de la lluita nacional rifenya, tal com demostren
les constants protestes que enguany han sacsejat aquell país. El 1958 va tornar
a ploure verí sobre el Rif. Amb l’establiment del Regne del Marroc, els rifenys
es van tornar a revoltar, ara contra el que consideraven una nova colonització
des de Rabat. El general Oufkir va decidir vèncer la revolta com ho havien fet
els espanyols trenta anys abans i va bombardejar intensament el territori amb
napalm i fòsfor blanc.
“
El 1958 el
Rif va tornar a ser bombardejat amb napalm pel Regne del Marroc
El 2002
l’historiador Sebastian Balfour va publicar Abrazo mortal. De la guerra
colonial a la guerra civil en España y Marruecos (1909-1939). La polèmica
generada —sobretot quan les associacions rifenyes van denunciar l’alt nombre de
casos de càncer— va desembocar el 2007 en una proposta d’ERC al Congrés dels
Diputats per tal de reconèixer aquell crim. La resposta que va donar el diputat
català del PP Jorge Fernández Díaz ha quedat com un dels compendis més
il·lustratius del discurs contra el reconeixement i el rescabalament en fets
històrics. Negacionisme, ridiculització, suposat desinterès social, orgull
nacional i cost econòmic: «Quan parlem de la guerra del Rif no sabran si
parlem de l’Hotel Ritz o de la guerra del Rif. (...) Segurament començaran a
pensar que potser en aquests moments els diputats del Congrés espanyol estem
poc atents a les preocupacions i prioritats de la societat espanyola. (...) No
estic disposat a acceptar que el poble espanyol hagi de demanar perdó per un
crim contra la humanitat que suposadament vam cometre fa 80 anys. (...) De quina
partida pressupostària pensen deduir la dotació corresponent per fer front a
aquest deute històric que, evidentment, si s’aprova aquesta iniciativa, caldria
posar en marxa?».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada