Els amazics catalans també pateixen la invisibilitat, estat similar en què viu la resta del món amazic. Tot i sent un col·lectiu nombrós a casa nostra, els catalans d'origen nord-africà no acaben de sortir de l'armari, tot i el reconeixement i la comprensió que han demostrat sempre els catalans envers ells, un poble amb el qual comparteixen moltes similituds, en què la llibertat i la voluntat d'existència són els denominadors comuns.
La qüestió d'aquest poble incomoda al nord d'Àfrica, no només els no amazics, també els mateixos amazics. La mateixa situació succeeix a la diàspora, i sobretot a l'Europa occidental. A continuació farem un repàs d'alguns elements que dificulten la normalització de la identitat amaziga. Després de la independència militar dels països del nord d'Àfrica, l'arabització dels amazics s'ha accelerat molt ràpidament. Per una banda, l'analfabetisme, però també un sistema d'ideologia arabista i afrancesat ha domesticat una minoria, els quals més tard es van apoderar del destí de tot un poble, i així van laborar per a l'aniquilació de l'amaziguitat del nord d'Àfrica.
Per l'altra banda, els governs arabistes han discriminat i han exclòs tot allò que fa referència a l'amaziguitat, així mateix, aquests últims disposen del factor temps, manegen uns pressupostos públics desorbitats, uns interessos internacionals a mida, un suport polític i econòmic internacional i una població analfabeta, sotmesa a l'absoluta misèria i exclosa de la vida política i pública al seu territori. Des de llavors, i més de mig segle després, l'exclusió continua dominant en tots els nivells, i sobretot deslegitimant els pocs que treballen per visibilitzar una realitat que encara resisteix i que ningú ha pogut amagar o esborrar, potser la culpa és dels mateixos amazics, ja que sempre han lluitat per les causes alienes i mai s'han preocupat del perill que amenaça la seva existència, de fer-se'n l'autocrítica o pensar encara que sigui per una vegada en ells mateixos.
A més, hi trobem altres components que se sumen als esmentats, entre els quals destacaríem, d'una banda, la utilització malintencionada de l'islam com a eina per posar fi a les pretensions amaziguistes, és la manera més estesa, que predomina i que dóna més fruits, ja que la religió és una qüestió molt delicada i sensible per als amazics, però aquesta justificació està perdent pes en el temps, perquè la majoria s'està adonant que aquest raonament no té fonaments. De l'altra, l'ús i la manipulació de la realitat que fan servir molts per negar el fet propi i diferencial amazic, en què fan ús de tot tipus de calúmnies, de mentides o de falsedats, alguns han escrit la història tal com els beneficiava per aconseguir els seus objectius, sobretot arribar al poder polític i religiós, altres han facilitat els desplaçaments i les migracions d'individus i de poblacions senceres tant dintre del propi territori com fora d'aquest.
Segurament, tot això continuarà igual o almenys amb les generacions d'ara, tanmateix, el més evident és que hi ha una minoria i sobretot joves formats en un sistema que els ha domesticat en el fet que les coses són així i punt, que estan cansats de la marginalitat i de l'exclusió, i això es constata en les manifestacions d'aquests en els diferents esdeveniments culturals i esportius que es realitzen arreu, on la bandera amaziga és present i cada vegada amb més freqüència. La generació Z (la lletra símbol de l'alfabet amazic) ha començat a caminar, el camí és molt llarg i és ple d'obstacles. Sense l'amaziguitat no hi haurà progrés econòmic ni democràcia al nord d'Àfrica.
DRISS KARROUCHI, fundador i ex-president de l'associació Al Wifak de Roses (foto de lavanguardia.es 11/10/2001)
Dissabte 20 de març de 2010 a les 10 del matí
